Hi ha dos ritmes de vida, el de dins i el de fora. si recordo quan era a fora, només s'ha de sentir el crit desesperat d'un reclús perquè tots dos ritmes es reconciliïn en la més menyspreable frustració d'una vida humana: el malson de saber que estàs despert i que aquesta és la misèria en què s'ha convertit la teva vida.
Raquel Gámez - A la teva pell (Llibres del Delicte, 2016)

La primera vegada que vaig ser a la Model tenia poc més de vint anys; feia poc que havia acabat medicina i em van proposar de portar a terme un estudi sobre els medicaments que s'utilitzaven a les tres presons de Barcelona, la Model, Wad-Ras i la Trinitat. Vaig començar per la primera i, sense ser gaire conscient d'on anava, em vaig trobar amb un paperet a les mans que havia d'anar ensenyant als diferents guàrdies que trobava al final de cada passadís, i que m'anaven indicant el camí cap a la infermeria.

Efectivament, aquesta mena de salconduït, que cada vegada llegien detingudament, permetia l'obertura de forrellats, tanques, baldes i passadors de passadissos, primer per a arribar a l'àrea circular on confluïen les diverses galeries i, més enllà, cap a la infermeria. En un moment del recorregut -que feia amb l'atenció que posem a qualsevol experiència nova-, vaig pensar què succeïria si perdia o em prenien aquell paperet amb el meu nom, el meu destí, una signatura i un segell oficial. Només aleshores vaig ser plenament conscient que era "a dins", i que hi havia un "fora". 

Aquestes imatges les tenia mig empolsegades en algun bagul de les golfes, però n'hi va haver prou d'obrir A la seva pell, la nova novel·la de la Raquel Gámez publicada a Llibres del Delicte, perquè les finestres del record s'obrissin de cop i la ventada em tragués la pols de la memòria. Però va quedar molta borra, que la història colpidora de l'educadora social i del pres, de la Gal·la i del Leo, va anar fent voleiar fins que vaig descobrir-me mastegant-la i fent esforços per a engolir-la en sec.

Era la famosa borra de les bones històries que descriuen situacions injustes, d'aquelles que els protagonistes no en poden sortir perquè el sistema -el sistema inamovible, el sistema que et cau al damunt com si un mamut se t'hagués assegut a sobre- fa que no hi hagi policia, jutge, detectiu, psicòleg o educador social que pugui revertir la conjuntura. La famosa borra que produeix aquell desassossec que t'empenta per continuar llegint, tot i tenir menys i menys salivera per a empassar-te la injustícia.

Estem acostumats a llegir que, als "dolents" de ficció, si no els pelen, van a la presó. També estem acostumats que als "dolents" de la vida real, més sovint del que desitjaríem, els obvien la presó tot fent servir mecànica legal més o menys fina; això et fa mastegar molta borra que fa de mal emgolir. Massa. Però no estem tan acostumats a llegir què succeeix a la presó, com se senten els interns, les persones. Aquest és el punt de vista que aporta la Raquel Gámez i, ja us ho avanço: necessitareu un litre de rom per a poder empassar-vos la borra que descriu A la seva pell. De tant en tant, però, la borra literària és bona perquè ens fa pensar sobre el sistema que tenim i si ja ens està bé que les coses funcionin d'aquesta manera.

La primera vegada que vaig sentir el títol de la darrera novel·la d'en Jordi de Manuel, Foc verd, em va venir al cap l'aurora boreal, possiblement perquè feia molt poc que havia tingut la sort de presenciar-ne una d'espectacular al damunt del Mar Blanc. Surts a passejar després de sopar i, tot d'una, el fred intens et deixa veure unes flames verdes que comencen a dansar lentament en l'estelada nit polar. Però no, el llibre no va d'això.

Uns mesos més tard, quan em van ensenyar l'atractiva imatge de la portada, vaig pensar que el foc verd devia tenir quelcom a veure amb la combustió i -coses del pensament i jocs de les neurones- vaig recular unes quantes dècades. Durant l'època de Can Culapi, el pare Pau Martí va ser un dels responsables de desvetllar-me la curiositat científica que ha acabat essent una part important de la meva vida; una de les coses que vaig aprendre a fer en les seves classes, és el "foc verd", encenent una barreja d'etanol i bòrax. Ara bé, la novel·la tampoc no va d'això, encara que hi surten uns capellans que res no tenen a veure amb el record agradable que tinc dels meus mestres.

Així que vaig començar a llegir els primers capítols, vaig adonar-me que la història que ocupa les vacances de l'inspector Marc Sergiot a Galícia, passa entre incendis forestals l'estiu de 2006, pocs dies després que Fidel Castro renunciés al poder. De seguida vaig comprendre que aquest foc verd de la novel·la de Jordi de Manuel, t'atrapa com l'esguard hipnotitzant d'una boa, especialment quan grates una mica i veus que hi ha molt de món, després de deixar enrere la poètica descripció d'uns quants boscos cremats (foc groc, foc taronja). I és que, de cop, un apacible viatge de plaer esdevé la història d'una fugida de Barcelona amb una motxilla pesada que no s'alleuja ni contemplant el foc blau del pleniluni d'agost. A continuació, aquest viatge porta el lector a descobrir lentament el foc roig roent d'una història antiga i mal resolta que, d'una manera o d'una altra, s'ha quedat enganxada al canó dels protagonistes, sense anar ni amunt ni avall, ofegant cada vegada més les víctimes i endimoniant cada vegada més els culpables. És en aquest punt quan apareix el veritable foc verd, purificador, alliberador. O potser no tant, perquè és ben sabut que la dansa del foc -ara cremant cap aquí i adés canviant de direcció- sempre és capriciosa i, un cop provocada, ja no la pots controlar fàcilment.

A aquestes alçades, t'adones que l'autor ha estat fent molt més que descriure focs; la tasca de la prosa d'en Jordi de Manuel és una feina de sapa: t'ha anat endinsant sense que te n'adonessis al cor d'una aldea de terra endins, t'ha ficat els dits al pot enganxifós de la perversió humana i t'ha cosit a les neurones una colla de males ànimes i poca-penes que no et podràs treure de sobre amb facilitat.

Quan acabes de llegir Foc verd, et passa com després d'un incendi, que necessites una dotació de bombers que vagi remullant els troncs carbonitzats perquè, sinó, el foc negre de la ràbia i de la impotència que tens a dins, acabaria revifant.

Acabo de llegir Rezos de vergüenza, la segona història llarga del peculiar Tiki Mercado ordida per en Josep Camps.

M'estalvio la sinopsi perquè tinc dues solucions: o copiar el que diu la contracoberta (i, en general, no m'agraden els textos de les contracobertes), o intentar ser original i córrer el risc d'avançar massa cosa al lector. Per tant, diguem que es tracta "d'un nou cas, complicat i enganxifós com una teranyina,  el del segon lliurament de la saga d'aquest peculiar sergent dels mossos d'esquadra que viu amb passió el rock&roll i és exaddicte a tot".

La feina m’ha portat a llegir la novel·la a Ghana, aprofitant algunes tardes d’hotel entre Accra i Dodowa, i explico aquest detall perquè en l’experiència de la lectura (i, també, en la de l’escriptura), l’entorn condiciona notablement la impressió, atès que som un tot amb els nostres propis filtres sensorials, coladors o altaveus de la realitat que ens envolta a cada moment. Olors, colors, sons i música, o la mateixa xafogor de l'ambient, es barregen amb la sonoritat de les paraules i l’impacte de la historia.

Si hagués de posar etiquetes per a resumir Rezos de vergüenza, escolliria "rosari de morts" i "corretges de transmissió" perquè hi ha una colla d'assassinats de persones que són simples corretges de goma que s'encarreguen de fer moure una roda gran tot traient partit de la rotació i la fricció d'una roda menor. Durant una època, mon pare va tenir un taller de mecànica a la Gran Via 777 de Barcelona; recordo que quan anava per allà, sempre hi havia algun mecànic que li tocava canviar una corretja trencada; és el que tenen els motors: de tant en tant la corretja es talla i tot plegat deixa de funcionar, fins que no poses una corretja nova. És el que tenen els engranatges socials, també.

Deia que l'entorn condiciona la lectura. Doncs just després d'haver acabat el llibre del Josep Camps, vaig sortir amb en Patrick, un dels xofers que m’han acompanyat d’un indret a l’altre d’aquest país, i que amb la seva conversa m’ha ajudat a entendre el rerafons cultural de coses quotidianes com ara els colors del vestuari o el menjar. Tenia interés en visitar una cooperativa d’artistes locals, i m’hi va acompañar. A banda de l’art tradicional amb banús, a l’entrada de la sala d'exposicions de la cooperativa vaig topar-me amb diverses esculptures de fusta de dimensions grans, totes pintades de manera cridanera; representaven els objectes molt diveros, des de peixos i guepards fins a avions o sacs de ciment. EL xofer em va explicar que eren caixes de morts; des de fa algunes dècades, al país hi ha el costum d’enterrar les persones en taüts que representen algun aspecte del finat, com ara la seva professió o les seves aficions.

La tarda que vaig conèixer aquesta història, vaig pensar que, si a la Barcelona on passa l’acció de Rezos de vergüenza hi hagués aquest costum, els taüts per als personatges que perden la vida en aquesta nova trama probablement tindrien la forma d’una motxilla ben carregada, una gran serra elèctrica degotant sang, o un gran missal amb un rosari i un cilici al damunt.

De tota manera, des del meu punt de vista, a Rezos de vergüenza no són tan importants els morts (que n’hi ha), sinó la vida de les víctimes i els motius més o menys obscurs, més o menys truculents, que els han conduït d’una manera o d’una altra a ser aquestes simples corretges de transmissió d’un engranatge de dimensions colossals que no fa altra cosa que aprofitar-se d’una cosa bàsica i universal: el desig humà.

I, per tal de treure l’entrellat d’aquest embolic, res millor que un perdedor ple de contradiccions (i també de desigs), de records i de mancances com és el Tiki Mercado en la quarantena, que es dibuixa aquí més vulnerable que a Melodia quebrada; és a dir, molt més humà i proper.

I no voldria acabar sense una recomanació final. Rezos de vergüenza és una bona lectura que val la pena fer amb l’Spotify obert per deixar que les guitarres elèctriques, les bateries i el sexe dels mestres que sonen al Roxette facin de banda sonora imprescindible.

M'havia comprat una versió en castellà de Manhattan transfer de Dos Passos abans de sortir de Barcelona; la traducció de Pedrolo trigaria una setmana ben bona i el meu vol sortia abans. Per sort, vaig començar la novel·la al vol fins a Zúric, on havia d'agafar l'avió que em duria a Nova York, perquè de seguida vaig adonar-me que la traducció no anava ni en rodes i, com que no m'agrada patir amb males traduccións que traeixen l'autor i maten lectors, vaig deixar el llibre a la butxaca del seient del davant, per si trobava algun lector més amable amb ell.

Va ser una sort, perquè a la llibreria de l'aeroport suïs vaig descobrir-hi una joia: Central Park de Guillaume Musso (Xó Éditions), una història vibrant, una mena de road-novel  intrigant, ben escrita i amb una trama en ziga-zaga constant que comença amb dos desconeguts que es desperten emmanillats a Central Park. La trama consisteix en descobrir qui són, perquè són allà i com hi han arribat en 400 pàgines corrent des de l'Upper a Downtown, passant per Brooklyn i Chinatown o Chelsea (per começar). Vaig tenir la sensació que l'autor t'obliga a baixar a tota velocitat per una escala mecànica que ara puja, ara baixa: arribes a baix, sense alè, però satisfet d'haver-ho aconseguit.

Dies després, a la llibreria de l'atuidor Memorial de l'11 de setembre, vaig descobrir-hi una altra joia, Falling man de Don de Lillo, històries lligades a aquesta data que va canviar moltes coses. La frase inicial ja em va convèncer per comprar-lo: "It was not a street anymore, but a world, a time and a space of falling ashes and near night". I entens la precisió d'aquestes paraules quan revius, una vegada i una altra les imatges dels impactes al cor de les torres bessones i la narració en directe de periodistes que no podien donar crèdit al que estaven retransmetent. 'L'home que cau', metàfora de la societat i homenatge a la fotografia d'un cos congelat en la seva precipitació mortal des de dalt d'una de les torres fumejants.

Potser una de les peces que impressiona més del Memorial és un fragment d'unes escales. Un dels vigilants m'explica que es tracta de l'anomenada 'Escala dels supervivent', perquè l'escala quedava protegida per una estructura de l'edifici que va impedir que quedés colgada per la runa; va ser la via de salvació de moltes persones que, altrament, haurien quedat atrapades entre el ciment, el fum i les vigues que s'havien doblegat com si fossin de plastilina en l'infern en què es va convertir el districte financer ja fa gairebé quinze anys.

Abans de marxar cap a l'aeroport, prop de l'hotel vaig topar-me amb The Mysterious Bookshop  (58 Warren St.; www.mysteriousbookshop.com), centenars de metres de lleixes plenes de llibres de misteri i novel·la policíaca; hi trobo un parell d'exemplars de l'Ellery Queens Mysterious Magazine i descobreixo una edició en anglès de La historia de mis dientes de l'escriptora mexicana Valeria Luiselli.

Recordo que allà vaig tenir un pensament per Negra i Criminal, en Paco i la Montse; era la tarda de Cap d'Any, milions de persones s'estaven preocupant per la disfressa que durien aquella nit o intentaven arribar a Times Square i Broadway per veure la famosa bola però, tot i així, hi havia una dotzena de clients remenant llibres i comprant-ne. Vaig buscar la famosa escala que dugués a un soterrani misteriós com el número 5 del carrer de la Sal, però no vaig saber trobar-la.

La Paula Prince, rossa, 35 anys i assistenta de vol, havia tingut un dia llarg; després de cobrir el trajecte des de Las Vegas a Chicago, va agafar el cotxe i, abans d'anar cap a casa, va passar pel supermercat del barri per comprar-hi una capsa de paracetamol extra-fort. Si hem de jutjar per la manera com van trobar el seu cos uns dies més tard, la mitja hora següent devia passar de pressa: arribar a l'apartament, pendre's un parell de càpsules de Tylenol, posar-se el pijama de flors i una mica de crema a la cara. No va tenir temps de ficar-se al llit; abans va caure a terra morta.

No era la primera víctima ni seria la darrera d'uns fets macabres que van sacsejar l'opinió pública nordamericana a començaments dels anys vuitanta. Algú havia injectat cianur en determinats comprimits d'un analgèsic de moda, i la incertesa va crear un enorme dessassosec ja que no es tractava de tots els envasos ni tampoc de totes les botigues. La part fosca, la maldat, juga amb aquests elements.

L'alè de la maldat acostuma a deixar-te glaçat, però no fa cap pudor especial. Anys enrere passava per una de les galeries de La Model on feia un estudi; tot d'una, la còrpora enorme d'un pres de la màfia siciliana que en aquells moments complia condemna a Barcelona va embestir un altre pres escanyolit com si fos un brau fins a empotrar-lo a la paret i deixar-lo estabornit. Quatre crits, uns moviments ràpids, immobilització, infermeria i la vida que reprèn el pols. Diuen que si una papallona mou les ales a l'Amazones, això es converteix en un tifó a les Filipines; és possible. Però si la maldat estornuda (i ho fa sovint), malauradament només té un efecte local que ni tant sols no ens serveix per aprendre'n i ser més humans.

Lupus est homo homini, va escriure Plaute, i el cert és que el terreny dels llops no té fronteres ni tancats de filferro de punxes. Ara, la policia dispara tres trets a un adolescent negre en cadira de rodes i desarmat. Ara, famílies de sirians es veuen obligats a un èxode incomprensible que els duu a amuntegar-se com si fossin bestiar tot esperant una nova oportunitat. Ara, un dirigent amb massa poder decideix fer net i silenciar els crítics. La maldat és fosca i potser només aconseguirem eliminar-la el dia que sigui possible diferenciar entre la darrera tonalitat de gris i el primer indici del negre.

Vinc d'una temporada en què m'he endinsat (documentalment) en el conflicte armat de les FARC per poder treballar en algunes propostes de pau a Colòmbia; he viatjat a l'illa grega de Kos on he vist de prop dones, criatures i homes patint al voltant del famós plàtan on Hipòcrates parlava als seus deixebles sobre la vida i l'art de guarir; i encara em ressonen als timpans les terribles històries que m'explicava l'Анна Яковлева fa parell de setmanes mentre érem a l'interior d'un dels barracons del primer GULAG soviètic, el macabre experiment de Lenin i Gorki a les illes Solovetsky per intentar redreçar aquells que tenien les idees "equivocades" tot fent-los treballar als boscos que hi ha a tocar de l'Àrtic. 

I el divendres vaig topar-me amb una novel·la que retrata d'una manera directa un aspecte igualment obscur d'aquesta avidesa que té l'espècie humana per anar en contra d'ella mateixa: la pederàstia i el tràfic de nens i adolescents per a satisfer el desig sexual d'uns quants depravats. Cuentas pendientes de la Susana Hernández és un llibre punyent que es capbussa amb valentia i sense pèls a la llengua en aquest pantà tèrbol i pudent de la conducta humana. 

Cal parlar de la maldat i cal que arribem a entendre-la si volem fer passes endavant per a evitar-la algun dia. I em sembla que, per a aconseguir-ho, tant val l'estudi antropològic de les massacres dels neandertals que acaba de'aparèixer al PNAS com l'anàlisi científica de la interacció entre la química cerebral i els estímuls de l'entorn o bé una bona novel·la que sacsegi la poltrona del lector i faci pensar. Gràcies, Susana!

Fa una colla d'anys, vaig estudiar fotografia amb uns quants mestres. S'acabava la dècada dels 70, estrenàvem democràcia i algunes coses començaven a canviar (malauradament, unes altres encara segueixen igual). Recordo en Joan Fontcuberta, que va ensenyar-me a no creure'm les imatges, però també en Josep Baldomà o en Joan Minguell. Amb en Joan Minguell vaig participar en algunes sessions amb models; ell va ser qui, mentre muntàvem el decorat, posàvem bé els focus i explicàvem a la model què esperàvem, va dir-me: "De vegades, no has de tenir pressa per disparar; has de desenvolupar la paciència". Efectivament, la paciència és essencial per aconseguir matisos,  expressions, angles o llums que no aconseguiries amb un dispar apressat. Jo tenia disset anys.

Des d'aquesta època, miro les fotografies. M'agrada fer-ho. Helmut Newton, Richard Avedon, Mario Testino, Sebastião Salgado. I, naturalment, Oriol Maspons, Xavier Miserachs, Francesc Català-Roca o Jordi Fornàs (el gran mestre de La cua de palla, entre altres imatges que formen part de la nostra cultura de l'últim terç del segle XX, i que Àlex Martin ha recuperat per alguns títols d'història de la novel·la negra a Crims.cat). He après molt, mirant i admirant la fotografia dels mestres perquè, com els bons poetes, són capaços d'expressar tot un món en un flaix o en dues ratlles.

Però volia parlar de la paciència.

Paciència - 1. En algun aeroport brasiler vaig comprar-me un llibre sobre Salgado. Tenia curiositat per saber com treballa, especialment després d'haver vist Gènesi al museu britànic uns mesos abans. Les sales absolutament negres i amb una il·luminació molt ben posada feien que els ulls i el cervell es concentressin en l'espectacularitat de les fotografies (em sap greu dir que, a Barcelona, vaig tenir la impressió que l'exposició de CaixaFòrum perdia força impacte per causa del context menys acurat).  Hi ha una imatge extraordinaria d'una tortuga gegant de les Galápagos; explica que va passar-se tres dies per aconseguir aquell negatiu. Resulta que, quan va localitzar l'animal, ell s'hi acostava i la tortuga marxava, i van estar fent el joc de l'enfadós fins que va entendre que s'havia de posar de quatre grapes; aleshores, tot va canviar: l'actitud de l'animal i també el pla visual.

Paciència - 2. Una de les fotografies de moda que més m'agraden és la de l'actriu Natasha Kinski aconseguida per en Richard Avedon l'any 1981; en tinc una còpia penjada al despatx. La imatge m'ha agradat per motius que han anat evolucionant al llarg dels anys. Primer va ser la sensualitat que transmet; després, l'estètica (ara s'han posat de moda fotografies de models amb serps, però la d'Avedon va ser una de les primeres) i, més tard, per la història que hi ha al darrera de la imatge: la Kinski, la pitó de Borneo, el fotògraf i l'assistent es van passar dues hores esperant just aquest instant perfecte. (A sota he incrustat un vídeo on els protagonistes ho expliquen).

Paciència - i 3. He hagut de conrear la paciència. En recerca, perquè cal planificar bé un estudi i cal mirar els resultats una vegada i una altra, del dret i del revés, per arribar a conclusions correctes. I, escrivint, perquè el text imprès, especialment el literari, a banda del personatge i de la trama, hauria de ser un text polit, sense cacofonies i agradable a l'oïda.
        Malauradament, això es passa per alt cada vegada més sovint i la lectura se'n ressenteix. Jo diria que és el resultat, primer, d'escriure de pressa i de reescriure poc; les causes, moltes: hi ha terminis complicats i l'escriptor és la primera baula del procés, però també perquè és una tasca que requereix temps i la feina no es paga prou bé com per a poder dedicar-hi totes aquestes hores,  L'altre gran problema és, em sembla, la manca de cura d'algunes editorials en el procés d'edició del llibre o la falta d'una persona que, més enllà de la famosa revisió ortotipogràfica, faci una lectura "auditiva" capaç d'identificar tres paraules iguals en tres línies o el mateix adjectiu repetit dues vegades en un paràgraf, sense que la repetició tingui una causa estètica. La cada vegada més malmesa economia del sector, sovint fa estalviar aquesta figura. Una llàstima.

La meva fòrmula: cada vegada que el cuquet de la pressa se'm comença a bellugar per dintre, alço els ulls i miro la Kinski i la seva pitó de Borneo dos minuts, per recordar-me la importància de frenar i admirar una mica el paisatge. Acabo de fer-ho amb un text llarg que tinc entre mans. I jo diria que està millorant.
 
P.S.- Parlant d'aquesta illa del Mar del Sud de la Xina, deixo per un altre dia el que vaig aprendre sobre la paciència a la selva de Sarawak, esperant nàsics i orangutans, perquè això forma part d'una altra història.